Sobre COVIMADI
Projecte d'innovació docent desenvolupat en Sociologia de la UB per treballar les violències masclistes digitals des de l'aula i analitzar les solucions elaborades per l'alumnat.
Què són les violències masclistes digitals?
Les violències masclistes digitals constitueixen una de les problemàtiques socials més greus i complexes de l’actualitat. Afecten de manera especialment intensa dones, persones LGTBIQ+ i joves, i s’expressen a través de pràctiques com l’assetjament en línia, la vigilància i el control digital, la difusió no consentida d’imatges íntimes, el discurs d’odi, la manipulació de la identitat digital o les campanyes de desprestigi.
Tot i desenvolupar-se en entorns virtuals, les seves conseqüències són profundament materials: impacten la salut mental, la participació pública, les trajectòries educatives i laborals, i la percepció de seguretat de les persones afectades.
Premisses i objectius
COVIMADI sorgeix com un projecte d’innovació docent desplegat en àmbits universitaris que entén la universitat com un espai capaç d’anar més enllà de la transmissió de coneixements. En aquest marc, l’aula es planteja com un lloc des del qual generar consciència crítica i promoure respostes davant problemes socials i de gènere.
En la seva primera fase, el projecte es va orientar a fer que l’alumnat universitari adquirís una comprensió sòlida de les VMD des d’una perspectiva sociològica i feminista, reconegués les seves diferents tipologies i elaborés propostes concretes per confrontar-les.
Metodologia de treball
COVIMADI va combinar Aprenentatge Basat en Problemes i Aprenentatge Basat en Projectes, i en alguns casos hi va afegir Aprenentatge-Servei. El treball va partir de casos reals de VMD per analitzar causes, actors implicats, conseqüències i contextos sociopolítics, i després es va orientar cap al disseny d’intervencions concretes.
El desenvolupament de cada projecte es va recolzar en metodologies de Design Thinking i Hackatona. El procés va incloure una formació inicial sobre VMD i sobre la metodologia de treball, l’elecció de la violència a abordar, la recerca sobre conceptes, pràctiques i respostes ja existents, la fase d’empatització i definició del problema, la ideació de solucions, el prototipatge, el testatge i la presentació final.
En alguns casos, el recorregut es va completar amb experiències d’Aprenentatge-Servei en què l’alumnat va presentar la violència treballada i els resultats dels seus projectes en conferències o tallers adreçats a estudiants de secundària o batxillerat.
Implementació de la primera fase
La comunicació analitza la primera fase desenvolupada en dues assignatures de Sociologia, una de grau i una de màster. L’anàlisi es va centrar en 17 projectes finals i en els materials produïts durant el procés, com presentacions, vídeos, campanyes i guies.
Resultats preliminars
Els projectes elaborats per l’alumnat van abordar formes diverses de VMD, entre elles l’assetjament digital per gènere, la sextorsió, els deepfakes, el gaslighting, el mansplaining, el control i la vigilància online, el slutshaming o el lgtbqshaming. Entre els temes més recurrents van destacar les violències digitals de caràcter sexual i diverses formes de violència simbòlica.
Les respostes plantejades també van ser heterogènies. Hi van aparèixer protocols d’actuació, guies, flyers, comptes de sensibilització a les xarxes, jocs de taula, qüestionaris, xerrades i activitats interactives. Van tenir un pes especial els formats amb component online, així com les peces sintètiques de divulgació, com ara infografies i guies.
Abast i límits
Entre les fortaleses detectades, l’anàlisi destaca l’atenció a la viabilitat i a la possible replicabilitat de les propostes en contextos escolars i institucionals. També subratlla l’ús de llenguatge inclusiu, iconografies no discriminatòries, recursos de suport ajustats a situacions diverses i una voluntat de produir materials accessibles.
Al mateix temps, la primera fase va mostrar límits clars. El temps disponible va condicionar tant el desenvolupament com la presentació de diversos projectes, i algunes propostes centrades en xarxes socials van quedar restringides pel seu abast. A més, tot i que la perspectiva de gènere va ser present de manera transversal, la perspectiva interseccional va aparèixer amb menys consistència.
Conclusió
En conjunt, aquesta primera fase apunta al potencial de les metodologies d’innovació docent per generar respostes davant les violències masclistes digitals des d’una perspectiva feminista. L’anàlisi mostra que l’aula pot convertir-se en un espai des del qual produir propostes creatives, aplicades i orientades a la confrontació d’aquestes violències.